martes, octubre 23, 2007

Nosaltres esperàvem


Trasllat de "l'Accent" de la revista "El pregó"

Confiàvem en vós, Senyor. Nosaltres esperàvem que ens estimaríeu més que als altres homes; que no ens creixerien les herbes als vials; que tindríem les llars sempre plenes de fruits ubèrrims; que els fills seguirien els nostres camins.
Nosaltres espèràvem que ens tindríeu en compte la fidelitat; que ens pagaríeu amb escreix les almoines; que ens alimentaríeu amb el blat millor; que els fills ens serien lleials als alliçonaments...
Nosaltres esperàvem que la nostra llar s'assemblaria a la de Natzaret; que no hauríem de fugir mai cap a Egipte; que no tindríem cap Getsemaní ni cap Calvari; que vós regnaríeu en el cor dels que estimem...
Confiàvem amb vós, Senyor, però ens hem equivocat.Hi ha racons de la llar que no són vostres; hi ha racons de la vida que no són vostres; és la vida dels nostres fills-la que estimem fins i tot més que la vida pròpia- que no és pas vostra.
I vós voleu que els homes caminem cap a vós; i vós voleu que no es perdi cap ni un dels nostres fills; i vós voleu ser-nos consol i el company de camí; i vós voleu que tots els homes siguem salvats...

Ens heu parlat, Senyor?
Us hem entés ?
Confiàvem en vós, Senyor!

"Irresoluts de cor, sóc el Déu de la llibertat,
no el Déu de la seguretat;
qui vulgui venir darrere meu
s'ha de portar la creu...
però jo us conec d'un en un i recullo les vostres pregàries; us conec d'un en un i us sé el color dels ulls;
us conec d'un en un i sé que massa sovint només penseu en vosaltres.
No hauríeu de portar la creu que jo mateix he portat?
No hauríeu de sofrir com jo mateix he sofert?
Un segle dels vostres camins no és ni un segon de la meva vida.
Us tinc presents al meu cor i hi tinc presents els vostres fills.
Ni una sola de les vostres llàgrimes es perdrà,
ni un dels que estimeu deixarà de ser amb vosaltres al meu regne".

Manuel Tort

3 comentarios:

Montse dijo...

Quines esperances, però mirant com està el món, encara hi ha molts Egiptes, molts esclaus, masses guerres, començant per un mateix, encara tenim massa egoïsme per ésser lliures.

Saltimbanquineta dijo...

Entre tots podem alleugerir els sofriments humans.
M'agrada molt la foto de les dues mans. És una escultura, oi?

Manel Filella dijo...

Montserrat: M'animes molt amb els teus comentaris plens de sinceritat

Saltimbanquineta: Si, les mans són una escultura monumental.
Volen ser un prec a no defallir en la lluita per alleugerir els sofriments humans. Gràcies er comentar-me.