“Reflexions personals sobre el referèndum a Catalunya”

“Reflexions personals sobre el referèndum a Catalunya”, per Joaquim Cervera
Per Redacció - 27 de juny de 2017

Quim Cervera i Duran. Sociòleg i teòleg

Aquest escrit vol expressar el que he anat pensant sobre les dinàmiques polítiques que s’han produït aquesta darrers anys a Catalunya, i enviar-lo com una carta amable a tants amics i amigues que són o han estat votants i simpatitzants del PSC, ICV, EUiA i Catalunya en Comú.
Vaig entrar el PSUC el 1979. M’he sentit d’aquesta tradició política. De jove em vaig identificar molt amb el que se’n va dir l’eurocomunisme. Vaig assistir a la fundació d’Iniciativa. Em va saber greu que se situés el PSUC en la inactivitat. Vaig aprendre molt, gràcies al PSUC i a ICV, a analitzar les situacions socials, a discernir el que convenia políticament des de l’esquerra, des de plantejaments a favor de les classes subalternes populars. Vaig aprendre a valorar les necessitats d’aliances amb altres forces polítiques per tirar endavant el país, la democràcia, Catalunya. He après amb aquestes forces polítiques a veure que no són bones conselleres les visceralitats, les crítiques culpabilitzadores a persones, les desqualificacions poc educades, els personalismes, el centrament dels programes polítics en unes persones determinades. Des de l’esquerra, he anat creient i identificant-me en les anàlisis de forces, d’interessos de classe, de les condicions objectives de possibilitat d’un pas polític determinat.
Els mitjans de  comunicació sembla que ens han influït tant que concentrem, també nosaltres, massa sovint, en persones (Artur Mas, Mariano Rajoy, Carles Puigdemont…) allò que són interessos de classe, o del poble, o dels moviments socials.
He tingut diverses converses amb votants i simpatitzants del PSC, d’ICV i EUiA o de Barcelona en Comú, o de Catalunya Sí Que Es Pot, que darrerament s’han unit en un nou partit: Catalunya en Comú. Converses i debats sobre les relacions de Catalunya i Espanya, sobre el procés vers la independència, sobre el referèndum…
I amb tota sinceritat, em costa acceptar que aquests partits no s’hagin ajuntat al moviment demòcrata, pacífic i emancipador, independentista, sobre la qual cosa tinc les meves raons perquè no ho hagin fet. He intentat comprendre-ho. Però el que encara em costa més d’acceptar és que persones votants i simpatitzants d’aquests partits encara dubtin sobre el suport al referèndum, votin el que votin un cop convocat. Intento entendre els posicionaments personals reflexionats, recolzats per les lectures de diaris, articles, llibres, escoltant els programes que reforcen les opcions personals. A més, en situacions “extraordinàries”, de processos importants en un país, com el que passem, es fa difícil també comprendre les posicions diferents de la pròpia.
No m’agradaria ni caure en una crítica feridora, poc comprensiva, ni en una voluntat d’imposar el meu criteri. Només vull compartir unes reflexions i unes preguntes que em faig.
¿Estem en un moment realment crític a l’Estat espanyol, en el qual ens juguem la democràcia, o com a mínim una possibilitat d’avançar en la democràcia? Si és així, ¿no cal unir forces de dretes, de centre i d’esquerra per encaminar-nos en un augment de qualitat democràtica? I el referèndum ho pot ser.
És comprensible la crítica que fa part de l’esquerra del nostre país a altres sectors de l’esquerra que han pactat amb sectors de la dreta per l’independentisme o per treballar pel referèndum. Sembla com si el fet de caminar junts amb CDC o el PDeCAT sigui “vendre’s a la burgesia”. Realment és així? ¿Com s’analitza el gran moviment popular en pro d’un canvi radical de les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol? ¿No hi ha hagut altres moments que, en pro d’un objectiu fonamental, com és la defensa de la democràcia –Transició, 23F…–, s’han unit sectors polítics que en el camp social poden estar enfrontats?
¿És solament el govern del PP el que frena aquest procés democràtic i emancipador del poble català, o és un aparell estatal modelat per l’oligarquia financera, terratinent i de les grans empreses espanyoles, des de fa segles? Si és així ens cal un programa extraordinari conjuntat de totes les forces polítiques democràtiques, com va ser en el temps de la Transició (Assemblea de Catalunya, Plata-Junta, govern de concentració com el de Tarradellas). Allò, al meu entendre, va ser un pas més per alliberar-nos de l’oligarquia abans esmentada, com ho va ser la primera i segona república. Però aquest procés encara no s’ha acabat. Observar que Espanya és un Estat autoritari no és una acusació política, és una anàlisi de la realitat, com diu l’historiador Xavier Díez, en el seu article “Un estat autoritari”, d’El Punt Avui del 23 de juny del 2017, en què comenta les paraules de Pep Guardiola, en el seu discurs de l’11 de juny passat. En el mateix article, Xavier Díez fa unes afirmacions, amb les quals em sento identificat i per això les transcric: “Si el franquisme no marxa d’Espanya, que Catalunya ho faci. Per tant… la independència és la recerca de la democràcia”. I al final de l’article diu: “Tal com diu un referent de la literatura universal, concretament els Evangelis, ‘la veritat us farà lliures’. És normal que els contraris a la llibertat s’emprenyin quan una veritat és verbalitzada per un referent internacional com Pep Guardiola”.
Tenim franquisme, i més que franquisme, interessos de classe poderosos, no democràtics, que han segrestat l’aparell de l’Estat espanyol. ¿No cal llavors alliberar-se de visceralitats contra les forces de dreta democràtica catalanes, aliades amb el centre i les esquerres, per avançar en la democràcia? Sé que les esquerres no lideren del tot (en part crec que sí, ja que ERC i la CUP de fa temps que hi són) el Procés a Catalunya, i això té les seves causes en l’esquerra, però per això no hi hem de ser? I el recolzament sense ambigüitats al referèndum, no hauria de ser clar, transparent i sòlid? Sé que en algunes persones votants i simpatitzants dels partits indicats així és, i potser més del que ens pensem. Però encara hi ha persones en qui la incertesa, l’ambigüitat o els plantejaments sobre la desacceleració del procés pesa força.
Realment, ¿creiem que seria possible un referèndum si d’aquí a uns mesos, o uns anys (?), el govern d’Espanya estigués en mans del PSOE? ¿Es veu possible que un tal govern s’avingués a un decret per fer-lo, que seria constitucional? ¿O es veu possible una reforma de la Constitució, amb les forces polítiques actuals? Si hi hagués un govern de Podem,  o d’un Podem fort, aliat amb el PSOE, potser facilitaren un referèndum, però quan serà aquest govern? ¿i aquest possible referèndum tancaria el problema de les relacions entre Catalunya i Espanya? L’estratègia d’allargar les qüestions per l’endemà (“quan tinguem més riquesa, ja la repartirem…”) senzillament les allarga, però retornen contínuament. ¿No es creu que ara tenim una oportunitat somrient i dolça?
S’ha debatut molt sobre la legalitat del referèndum, i sobre la seva legitimitat sota la llei catalana, etc. ¿Coneixem algun canvi polític que no hagi tingut algun element il·legal, de canvi de lleis? La Transició espanyola de la dictadura a la democràcia n’és un entre molts exemples. Per què aquesta afecció a la legalitat? ¿No és un legalisme massa conservador, de recerca de seguretat, de por a la inestabilitat, que són actituds poc d’esquerres? ¿Pot ser que el conservadorisme individualista s’hagi instal·lat en part de la població d’esquerres?
¿Es pot parlar d’un cert “dogmatisme” o d’un “discurs antic” en part de l’esquerra?
Quina relació es veu entre l’emancipació social i la nacional? Estan vinculades. Crec que no es poden ni confondre, ni separar. ¿Es creu que si avancem en l’emancipació nacional, i en la democràcia, avançarem també en la social, que, per descomptat, demana més moviments i moments oportuns?
I finalment, si el dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment i forma part de la tradició universal de l’esquerra, i en particular del catalanisme popular, ¿per què encara hi ha partits anomenats d’esquerra que no el defensen de forma clara? ¿I per què encara hi ha gent que confon el dret d’autodeterminació, o el dret a votar el futur del nostre país, amb la independència de Catalunya?
Molts dels meus amics i amigues són federalistes. Jo també ho sóc. Sóc federalista europeu, d’una Europa en la qual Catalunya sigui un Estat dins dels Estats federals europeus, com ho hauran de ser Escòcia, Flandes, Còrsega i tants d’altres… I sóc federal en una Confederació de les Espanyes, que perquè arribi primer cal un Estat català, que, posteriorment, quan vulgui, es confederi amb els altres Estats de les Espanyes. Em costa veure-ho d’una altra manera.
Confuci conten que va dir: “Quan tenia trenta anys vaig començar la meva vida; als quaranta estava segur de mi mateix;  als cinquanta vaig comprendre el meu lloc en l’ampli esquema de les coses; als seixanta vaig aprendre a deixar de discutir; i ara als setanta puc fer el que vull sense pertorbar el desenvolupament de la meva vida”. Jo estic entre els seixanta i els setanta (en tinc seixanta-sis i mig) i també noto que ja no vull discutir i potser estic aprenent a fer i dir el que vull. Com podeu copsar en tot l’escrit, tinc força raons per posicionar-me com a independentista i, per tant, queden intuïdes les meves respostes a les preguntes que omplen aquest document. Per tant, sé que les meves reflexions no canviaran les posicions dels que podeu llegir aquestes línies. No ho pretenc. No vull discutir. Només voldria apuntar unes preguntes, per si poden aportar alguna reflexió, obrir més debat i ajudar-nos a autocomprendre’ns i ajuntar confluències. No vull amagar que sí que m’agradaria, que si algú que em llegeix i no volia anar a votar al referèndum i hi va, voti el que voti, estaré molt content. Crec que així avançarem tots i totes en la democràcia i en la ruptura i allunyament d’un Estat espanyol autoritari.
Com veieu fa temps que estic esperançat, il·lusionat i convençut de la gran oportunitat democràtica que tenim al davant, i no la vull desaprofitar. Penso que ja era hora que la vida política propera s’impregnés de ”passió” i emoció pel present i pel futur, en favor del poble, i no solament de raons. Segur que tots els debats i les converses que fem, que han augmentat molt darrerament en molts espais, ja impliquen exercir la democràcia i avançar democràticament.