Un assaig de comunicació i de trobada amb els amics. Amics de tot tipus joves i més grans. Nois i noies. Que pensen com jo i també els que no hi pensen. D'aquesta comunicació en sorgeix l'amistat, l'ajut i el fer camí en aquesta vida...
lunes, noviembre 19, 2007
Trenta cinc anys
Enguany la meva escola de sempre celebra el seu 25è. aniversari de la inauguració del seu edifici de titularitat pública.
CEIP Montseny - Sant Just Desvern
Però jo en fa més de trenta-cinc que m'hi bellugo com a Director-mestre.
Primer amb titul·laritat de Escola de l'Ateneu.
Després ver l'escola pública formant part del Col·lectiu d'escoles per l'Escola Pública Catalana -CEPEPC.
- És prou motiu per donar gràcies a Déu per aquesta avinentesa.
- Trenta cinc promocions d'alumnes. Molts dels seus membres n'he perdut el rastre.
- Però enguany, gràcies a les noves tecnologies, gairebé cada dia, retrobo velles amistats fetes entre els exalumnes i llurs pares i familiars.
Quina diferència en la nostra relació!!! Primer marrecs que sovint et feien enfadar.
Ara però, han crescut, i la seva vida també ha canviat.
Quina il·lusió ens fa, mútuament, de saber i comunicar-nos la nostra vida i les nostres peripècies!!!
Quina renovada il·lusió de poder tornar a explicar-nos les nostres vides, els nostres problemes, els nostres dubtes, els nostre projectes, les nostres creences...
I és que n'hi ha que ara tenen 45 anys ja...
Impossible de saber com ha influit el testimoniatge personal en el seu creixement i com,també, en l'acompliment del seu "projecte diví" encara realitzant-se.
Però el camí està fet. I està fent-se encara.
Que serveixi, si més no, per donar gràcies a Déu per l'Amor que ens té, que ens acompanya, que ens perdona,i per anar cercant el nostre "projecte de vida en Ell"
Etiquetes de comentaris:
Fe,
projecte de vida,
testimoniatge
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
5 comentarios:
Felicitats!!!
manel, molt maco aquest testimoni que ens dónes. per sort a la blocsfera cristiana hi ha gent apassionada pel món de l'esucació (per exemple la Cristina Estruch a l'escola o la Txaro al seu esplai de ponent). Tot plegat fa goig.
att
Quanta vida, Manel!
Ha de ser gratificant veure com els teus antics alumnes han crescut i s'han fet grans i saber que has col.laborat amb la seva formació.
entenc perfectament els teus sentiments.Sóc mestra des de fa 21 anys.Els meus primers alumnes ja son nois de 26 0 27 anys.Quan em troben pel carrer m´abracen sovint i em sento genial.una abraçada.
Publicar un comentario